Som fills de la postguerra. Aleshores, malgrat els cupons de racionament, la imatge dels guanyadors al carrer i la seva fotografia a les escoles, no n’érem massa conscients. Les nostres famílies provenien d'àmbits molt diferents: comerciants, obrers, empresaris, professionals de diversos rams, de la ciutat i del camp, d’aquí i de fora, però en el seu afany de donar als seus fills la millor educació possible van tenir una afortunada coincidència. Tampoc no és que hi haguessin massa alternatives, sigui dit de passada, però coincidència al cap i a la fi i afortunada doncs sense aquesta decisió, no s'hagués format el grup, i aquesta pàgina no existiria. I és que tots, varem anar a parar al col·legi de Manresa, el dels “Hermanos” de les Escoles Cristianes, al carrer dels Esquilets de Manresa. Érem molts, i allà varem compartir les primeres experiències: aprenguérem les primeres lliçons, els primers conceptes, el primer codi ètic, i la descoberta de les rodalies de Manresa en excursions col·legials. I en els “recreos” ens disputàvem pilotes de draps. El més important que ha quedat de tot plegat, és que ens varem conèixer i varem plantar la llavor d’una incipient -està ben demostrat- i llarga amistat. I aquesta llavor ha anat fructificant al llarg dels anys i encara ocupa un lloc important. I els anys es van anar escolant, el grup es va anar reduint i plegats varem arribar a les portes del que creiem era el súmmum de la cultura: el Peritatge Mercantil, que ens havia de treure del mon de la infantesa i donar-nos les eines adients per plantar cara a l’esclat de la vida adulta que ens estava esperant a la cantonada. Una vintena llarga varem emprendre aquest camí. Cinc cursos de Peritatge Mercantil. Professors laics en un col·legi religiós passant la maroma d’un inestable equilibri entre el nacionalcatolicisme i les exigències d’uns estudis gens espirituals. Exàmens a la”Escuela Superior de Comercio de Sabadell”. Un munt de records inesborrables, unes vivències que formen part del nostre patrimoni més íntim. Amb les qüestions terrenals sempre passa el mateix, al final s’acaben. Amb el diploma de Pèrit a la butxaca va arribar l’hora dels adéus. Cadascú havia d’emprendre el seu propi passeig per la vida, i els diferents itineraris difícilment podien coincidir. El més probable era que el món del treball, dels estudis i de les professions, ens hagués separat i tot plegat ara solament seria un record desat en un raconet de l’ànima. Però no va ser així. No varem voler que fos així. Al cap d’un parell d’anys, algú va tenir la idea de trobar-nos en un sopar per rememorar els vells temps. L’èxit va ser total. Fins aquí res massa original. La novetat va ser la voluntat de continuar, de fixar ja una data per cada any. Una data d’aquelles que no cal anotar a l’agenda, com no cal anotar el Nadal o l’aniversari dels fills: el dissabte desprès de Setmana Santa. D’aquesta manera, tornaven a unir la referència d’un dia santificat, amb el paganisme d’un àpat sense pretensions espirituals. De compartir un sopar, sense adonar-nos-en, varem passar a compartir la història de cadascú: notícies de bodes, de naixements, de malalties, d’èxits, de desenganys, de jubilacions... que han anat marcant el pas dels anys. Varem celebrar els 25è, i hem celebrat el 50è amb la solemnitat que es mereixia, i hem canviat el sopar per un dinar que ens permet estar mes estona junts enyorant el passat i delint-nos pel futur, i tenim la intenció d'arribar molt més enllà, fites que ens omplen d'orgull i conformen un mèrit important de tota La Colla. I continuem.... fins que una impossibilitat numèrica, que ens imposarà la llei de la vida, ens ho impedeixi. I com que ens sentim joves, i amb ganes d’aprendre, i estem oberts a les noves tecnologies,sense entendre- les del tot, volem fer palesa la nostra existència, oberta als quatre vents, amb aquesta pàgina, que essent la nostra, ens agradaria compartir-la amb tots vosaltres