Amics i amigues (primera vegada) tots de les Promocions i Colles del 59, 60 i 61, • Primerament, una salutació ben cordial com a company, amic, ex-alumne, Germà i, ara Provincial de La Salle Catalunya. Estic molt content se ser aquí amb vosaltres! • En segon lloc, vull agrair la invitació i felicitar els organitzadors, especialment aquells que heu anat al davant (sempre hi ha d’haver algú). • En tercer lloc, he de dir que estic molt d’acord amb les paraules del Germà Ambròs. A mi, com a molts de vosaltres, em va ensenyar a llegir i li agraeixo molt. He mirat de ser un bon deixeble! (No sé si ho he aconseguit perquè....persona excepcional... • Dit això, us vull llegir un escrit com els que faig (en Joan Piñero m’ho sol demanar) als companys de promoció, quan ens reunim. Aquest no és massa espiritual i espero que us agradi. Us sonen aquestes paraules “És quan camino o corro que hi veig clar”? Són les paraules del primer vers de J. V. Foix, (1893-1987), poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les Avantguardes, que té un poema que comença de manera molt semblant: “És quan dormo que hi veig clar” (1953). He buscat un títol i una temàtica viva i vital. Ho visc així i ho sento així. La vida és un gran do que hem de viure i gaudir plenament! Un do de Déu que hem de saber guardar, cuidar i millorar. Penso, també, amb els qui ja hem deixat pel camí de la vida! El que jo m’he permès ha estat de modificar-ne una paraula i doblar-la en el significat. M’he permès aquesta llibertat o llicència poètica en el sentit de passar de la poesia al realisme o de la poètica a la ascètica, que són dues coses força diferents, però que es poden complementar. I ho he fet perquè aquesta és una realitat que visc, sovint, quan vaig a caminar o a córrer (encara ho puc fer, Gràcies a Déu!). Sembla ser que, i fins i tot està demostrat científicament, en moments determinats, els éssers humans, les persones, tu i jo, quan caminem o quan fem un certs exercicis físic, treballa la part dreta del nostre cervell que és la part creativa, la part imaginativa, la part sensitiva. No sé si us ha passat mai de viure aquesta experiència, però ja fa molt de temps que ho estic comprovant i aprofitant. Això mateix que us estic llegint, em va venir al cap el dissabte passat, després d’haver pogut confirmar la meva presència a aquesta bonica, joiosa, interessant i entranyable trobada de colles, a primera hora del matí, tot pujant des d’allà on visc, cap a la Carreta de les Aigües de Barcelona que envolta tot el Tibidabo (El Parc de Collserola). Primer, faig tota la pujada caminant (hi ha un fort desnivell) i, un cop a dalt, començo a córrer fins allà on puc. Doncs, bé. Moltes de les idees o pensaments dels meus discursos o de les meves intervencions en públic les he iniciat o les he anat elaborant en aquests moments. Però no és aquesta la única raó per la qual parlo del tema, sinó que també per la necessitat de fer exercici físic i més a la nostra edat. Penso que tot són avantatges, especialment, segons la vida que portem, més o menys sedentària. Ens hem de cuidar i d’aquesta manera ho podem fer i molt. Avantatges que hi veig. La primera és, si és possible, el contacte amb la natura. Si estem a la ciutat, és molt necessari poder-ne sortir, poder-nos-en allunyar i gaudir de la natura i d’una ambient menys contaminat. No menys important és la capacitat de disciplina personal i la capacitat d’esforç i superació. Sempre ens hem de posar al davant reptes assolibles i mirar d’aconseguir-los. Malament anem, si perdem les il·lusions i la capacitat de superació. Ho dic per a mi i per a qualsevol de vosaltres. L’esport no és per a mi un culte al cos, sinó una fortalesa de l’esperit que hi ha en aquest cos. Finalment, hi veig un altre gran avantatge que és el retrobament, l’endinsament en un mateix. Necessitem temps de solitud i d’enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. El món s’atura i només existim “jo” i el meu “ego-jo” més profund i personal. Què em dic? Com em veig? Com em trobo? Sense trampes ni enganys, sense floritures ni suposicions, “sense embolics ni trafiques”, com diria en Lloquet dels Pastorets, com visc la vida? Com em sento amb mi mateix? Sóc feliç? Estic tranquil? Em trobo bé amb mi i amb les persones del meu entorn? Sóc útil en aquest món? Sé trobar temps per compartir, per llegir, per descansar... I, compte! Que, quan vulguem descansar, cal que busquem bé el lloc i el moment, no fos cas que ens passés allò que va li va ocórrer al pobre conillet de la faula que diu així: “Un corb estava assegut en un arbre, sense fer res en tot el dia. Un conillet va veure el corb i li va preguntar: “Podria jo també seure sense fer res, tot el dia?” El corb va respondre: “I tant que sí! Només faltaria! El conillet es va estirar sota l’ombra de l’arbre i es va posar a dormir. De sobte, va aparèixer la guineu que va saltar sobre el conillet i se’l va cruspir.” ALLIÇONAMENT: Per poder estar assegut, sense fer res… has de seure molt alt. No oblidem mai que l’humor és, sempre, un petit gran tresor, que no hauríem de perdre per res del món. Queda, doncs, clar amb tot això que està bé no fer res i a vegades ens convé. Però el que no ens convé és descansar o no fer res fora de temps o fora de lloc. Si mirem de fer una mica d’exercici o d’esport segur que no tindrem mai aquest perill, ni caurem en aquest parany. Au vinga! Amics i amigues, a moure el cul una miqueta tots! Us ho recomana un bon amic que, de tant en tant, “camina i corre per veure-hi clar”, i que està molt content de poder-ho fer, així com de tot el que ha fet fins ara. En dono gràcies a Déu i a la meva família i espero poder viure més anys per poder-me dedicar plenament a la meva vocació i missió de Germà de La Salle. Els anys és el que menys em preocupa. Demano a Déu bona salut i tenir el cap clar i el cor seré i ple d’il·lusions. Em queda (ens queda) molta feina per fer i els “joves” ens necessiten. Estic molt de cor i vull acabar amb aquelles paraules del nostre poeta, que a mi m’agrada molt. Miquel Martí i Pol : “ARA MATEIX” (1980) L’àmbit de tots els àmbits”

“ .... Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem, qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”