Actes del Centenari de La Salle Manresa. DIA DE L’EXALUMNE

Parlamentaris del forum celebrat el dia de l'exalumne. D'esquerra a dreta: Joan Segon, Ignasi Torras, Jaume Pujol (Germà Ambrós) i Francesc Anton Zapater (Director del Col•legi)

Transcripció del parlament del company JOAN SEGON, el dia de l'exalumne celebrat el 9 d'abril de 2011

A mida que un va posant anys, determinats valors que a voltes hem tingut relegats a un ordre no prioritari en la particular escala de cadascú, prenen força i amb el pas del temps, van esdevenint cada cop més importants. No hi ha dubte que l’amistat és un dels valors més sòlids de la nostra existència. Sense l’amistat el món seria un desert, deia Francis Bacon, però per altra banda, Antoine de Saint-Exupéry afirmava que, tenir un amic no és cosa de la qual pugui enorgullir-se tot el món. L’amistat, com l’ombra vespertina, s’eixampla en el capvespre de la vida (Jean de la Fontaine). Deixem les cites i passem a l’historia que ens ocupa. Tenim el goig de pertànyer a un grup de persones que cada any des del 1963, en farà doncs quaranta-nou d’ininterromputs, celebrem una acte tan banal com és un sopar, sempre el mateix dia: el dissabte després de Setmana Santa. No ens hem aturat mai a pensar si de casos com el nostre n’hi ha molts o pocs. Deu haver-n’hi, segur, però de tan dilatats i tan assidus, diguem-ne que no n’abunden. Tan se val, ja que no ho fem pas per singularitzar-nos. El que sí es ben cert, és que a aquestes alçades, cada any el nou sopar, multiplica de forma exponencial el valor afegit de la trobada. Que podem tenir en comú les 22 persones d’aquest particular col·lectiu, perquè la majoria deixem qualsevol activitat per acudir a aquesta cita anual?. Doncs una amistat generada a la nostra infantesa/pubertat: érem alumnes del Col·legi de La Salle de Manresa entre el 1952 i el 1960, any en que ens varem graduar (aquest verb ni existia, llavors) amb el títol de Perits Mercantils, després d’examinar-nos lliures a “l’Escuela de Comercio de Sabadell”. Érem fills de la postguerra. Aleshores, malgrat els cupons de racionament, la imatge dels guanyadors al carrer i la seva fotografiapenjada a la classe a banda i banda del Santcrist, no n’érem massa conscients. Les nostres famílies provenien d'àmbits molt diversos: comerciants, obrers, empresaris i professionals, de la ciutat i de la comarca, però en el seu afany de donar als seus fills la millor educació possible, van tenir l’afortunada coincidència. d’enviar-nos al mateix col.legi, el dels “Hermanos” de les Escoles Cristianes, al carrer dels Esquilets de Manresa. I a mida que els anys es van anar escolant, el grupes va anar reduint fins que a cinquè, un total de 23 varem arribar a les portes del que creiem en aquell moment era el súmmum de la cultura i la formació: el Peritatge Mercantil, que ens havia de treure del mon de la infantesa i donar-nos les eines adients per plantar cara a l’esclat de la vida adulta que ens estava esperant a la cantonada. Tornem al present És una gran amistat la nostra? Probablement que en molts casos no ho deu ser, però si que és certament, una vella amistat, d’aquelles que com deia La Fontaine, s’eixamplen en el capvespre de la vida. Aquesta vella amistat, prové del compartir. Compartir en primer lloc edat: tots teníem entre 6 o 8 anys quan ens varem conèixer. Compartir durant vuit anys de la nostra infantesa, les aules dels Esquilets, el pati amb la filera de “letrinas” a la dreta, els “recreos” amb pilotes de drap, les excursions del Domund al Suanya, les confessions amb Mossèn Domènech, els Primers Divendres de mes, el “Comportamiento y Urbanidad”, la “Formación del Espiritu Nacional”, els vals i les pega dolces de premi i d’algun clatellot que de vegades s’escapava d’algun professor, curiosament, més seglar que “hermano”. Compartir en definitiva, una determinada formació, basada en el nacionalcatolicisme, que era per altra banda, l’únic model que hi havia en aquells durs anys de la postguerra. Ben diferent de la forma d’ensenyar i educar d’avui en dia. I amb el pas dels anys, de compartir un sopar, sense adonar-nos-en, varem passar a compartir la història de cadascú: notícies de bodes, de naixements, de malalties, d’èxits, de desenganys, de jubilacions... que han anat marcant el nostre calendari vital i així com l’any passat el Col·legi de la Salle celebrava el seu centenari, la nostra promoció va fer el cinquantenari de la seva graduació. Una emotiva coincidència. Encara que ja tenim una certa edat, no per això estem fora d’ aquest món. Molt satisfets de l’ època que ens ha tocat viure, aprofitant-ne alguns dels seus avantatges i conscients de que, com es diu, tot el que no està a Internet, és que no existeix, el 2006 vàrem decidir fer una pàgina web l’adreça de la qual és : http://www.peritslasalle60.cat/ Allí, a banda de deixar palesa l’existència d’aquesta Colla, hi podeu veure qui la compon, un munt d’imatges i records d’aquells anys, que per nosaltres tenen un doble valor sentimental i documental, i a més la història dels 48 sopars celebrats, (d’aquí tres setmanes justes farem el 49è Sopar si Déu vol). El web és molt simple i no té massa pretensions ni argumentals ni estètiques. Esta fet amb més bona voluntat que coneixements. Convidem a tothom a visitar-lo però especialment als sexagenaris de Manresa i el Bages que poden sentir-s’hi identificats, sobre tot, si van passar pels “ Hermanos dels Esquilets”. Vet aquí una petita història d’una vella amistat.

Components de La Colla que varen assistir als actes i dinar del dia de l'exalumne

I si voleu, podeu admirar els seus dots de cantaires