Amics antics alumnes de La Salle Manresa, també m’adreço a les vostres esposes, que tinc la joia de saludar. Amb elles heu fet camí, us heu ajudat mútuament, heu creat una família, educat uns fills i ara uns néts. Déu n’hi do! Manifesto la meva satisfacció de que les vostres senyores estiguin avui aquí i poder-les saludar. Ens sentim molt ben acompanyats per representants de les promocions de pèrits 1959 i 1961 i senyores. Sí, em plau trobar-me aquí entre vosaltres. Entenc que la trobada d’avui és un adequat EPÍLEG dels 50 SOPARS. Bona idea. Jo vaig marxar de Manresa el 1959 i crec que ens havíem conegut prou bé per diferents motius (classe, Secretariat, Congregació Mariana, Catequesi, antics alumnes i altres qüestions) i el meu record és excel·lent. Després vaig tornar a Manresa del 1964 al 67 llavors amb batxillerat. De fet, potser per la meva joventut de llavors i el meu temperament actiu, que feia que estigués en moltes coses, sempre us he recordat. Vaig tenir gran satisfacció quan, el 2007, quan l’amic Lluís Pintado em va voler localitzar i invitar a un dels vostres sopars, precisament a la magnífica casa d’antiquaris de Víctor Bardia. Allà ens hi vam retrobar tots i, tots sens dubte, vam recordar temps passats i anècdotes. És normal. Després ens hem retrobat amb motiu del Centenari de La Salle Manresa i en la visita al nostre Campus Universitari La Salle de Multimedia, Enginyeria i Arquitectura. Però, us dieu “LA COLLA”. Els anys de col·legi éreu companys de classe i el 1963 vàreu pensar a reunir-vos... i fins 50 anys seguits. Sou verament una “colla” que, any rere anys, heu anat construint entre tots; sou una colla formidable. Enhorabona! Segur que aconseguint el títol de Pèrit Mercantil vàreu sortir del col·legi molt animats i amb força il·lusions i projectes, i des de llavors fins avui tots hem experimentat que la vida “es transita”, també amb dificultats de tràfic; i que, com en un joc de cartes o de dominó, has de mirar de sortir-te’n amb les cartes o fitxes que et pertoquen, sense poder-les triar. I us en heu sortit. Heu arribat on heu arribat gràcies a l’orientació que heu donat a la vida i a l’esforç posat. I vosaltres durant els 53 anys, des de la sortida del col·legi, heu fet un bon trànsit. És just recordar els vostres pares que hi tingueren una part molt important. He recorregut les vostres fotos de 1955, 60, 67, 92 i 2004... des de que teníeu 11 anys, 16, 23, 48, 58 fins avui, progressivament també amb esposa, fills i néts. Quanta història, certament! Encara que el Narcís Torrentó ens digui que “quan la processó s’allarga el ciri s’escurça”. Però vaja... Déu n’hi do! I “quant inhumà seria el món sense els avis i quan trist i melangiós sense els nens”. Teniu una web molt completa a la que he intentat aproximar-m’hi; hi he llegit el vostre procés de “colla d’amistat”, “aconseguida entre tots i d’una manera especial perquè “hi ha hagut unes persones, que tots sabem quines són, diu en Lluís Vàzquez, que, de forma totalment desinteressada, han preparat les convocatòries i han fet els tràmits pertinents”. He llegit els vostres currículums i les frases interessants que hi heu afegit que, sens dubte, sorgeixen de la vostra experiència vital. En destaco algunes que crec pràctiques: “Salva l’humor que treu ferro als problemes” (Joan Bargay). “No és feliç el qui té més, sinó el que menys necessita... l’agraïment és la memòria del cor” (Casimir Sala). I crec que tots estaríem d’acord amb Kierkegaard que “la vida «no es comprèn» sinó mirant des del passat, però «no es viu» sinó mirant cap endavant”. Quelcom semblant diu Lluís Pintado: “Si és transcendent la reminiscència del passat, també ho ha de ser la perspectiva de futur”, perquè l’esperança no se la mereixen sinó els que caminen, encara que els pertoqui buscar i crear els camins algunes vegades. I sobre el particular, com diu l’Antoni Puig, “podem caminar de tres maneres: «com volem», «com podem» i «com ens deixen» les circumstàncies, aquesta última correspon a la majoria” . Això, segurament, que ho hem experimentat tots. També he pogut copsar el vostre procés en el trànsit de la vida, de la que heu fet un airós recorregut, perquè “està bé el que acaba bé“, diu l’Antoni Puig, tot experimentant que “no és plaer el plaer constant” (Jordi Figueras). “Ara no toca”, diu l’Eudald Jordà; clar, cada cosa al seu temps. Prou sabem que a la «cistella de la compra» hi entra de tot. Tots, sortosament, hem evolucionat i com diu en Joan Segon, tret de Darwin: “Només sobreviuen les espècies capaces d’evolucionar” i afegeix que “la constant evolució de l’espècie humana ens sotmet per a poder sobreviure”. Interpreto que es tracta d’expressions que són de la vostra experiència. Inspirant-se d’Einstein Josep Monsó parla “del misteri de la vida com experiència interessant i font de ciència i d’art”. “Per poder compartir sobretot s'ha de tenir “alegria”, coneixements, diners, temps, etc.” (Antoni Sitjes); que “la felicitat són petits i pocs moments que hauríem de viure amb intensitat (Víctor Bardia); dos de vosaltres parleu de “pessimisme i d’optimisme, situant-vos entre les dues expressions i dient que les dues són enganyoses i prenent part per l’optimisme de la voluntat versus el pessimisme de la raó” (Antoni Sala i Joan Bargay); constatem que al llarg de la vida hem tingut encerts però també errors doncs “l’home que no comet errors generalment és el que no fa res” (Lluís Vàzquez); i més que mai cada dia ens pertoca dir: “Avui és el primer dia de la resta de la meva vida”. En l’apartat de col·laboracions he llegit amb atenció les consideracions molt pràctiques de Joan Bargay entorn de la jubilació; d’Antoni Puig “Anem de passeig” sobre situacions d’ara i excursions compartides amb l’Eudald Jordà i Lluís Pintado; Joan Segon parla del “desastre urbanístic” amb motiu d’un cert pàrking-búnker davant de La Seu i Lluís Vàzquez, a propòsit del film “Els nois del cor” fa un parangó molt encertat entre el sistema educatiu d’abans i l’actual. I cal afegir que les teories sobre «les intel·ligències múltiples» de Howard Gardner segueixen canviant progressivament tot el sistema pedagògic. Tots quatre feu un recorregut del procés d’evolució dels temps. També he vist amb satisfacció el vostre feeling lasal·lià amb una aportació significativa per al monument al G. Isidre. També podria expressar els meus bons records d’Antoni Baraut, Jaume Canal, Josep Cols, Ramon Elias, Emili Montserrat, Elias Porta (+), Rafael Roig i Ramon Vilamitjana. I tots ens faríem nostres l’expressió de Ramon Piñero: “Gràcies a vosaltres (la Colla) podem fer aquests sopars que van de conya per trencar la monotonia anyal”. Us he de dir que les vostres expressions coincideixen amb la meva experiència i segur que de seguir parlant, entre tots recolliríem expressions més que suficients per fer-ne un llibre, molt orientador per successives generacions. I tots aprendríem els uns del altres, si mes no així ho considero per a mi. Els coneixements són caducs, ho sabem prou, però encara que les experiències ens fan sentir cada vegada més ignorants, corresponen amb la realitat del procés de la vida i és el gran bagatge que ens queda.. Finalment, els Germans seguim interessats en donar continuïtat a l’escola lasal·liana, com a escola cristiana, segons el Fundador Sant Joan B. de La Salle. Avui no proliferen les vocacions, però tractem de donar futur a l’escola cristiana lasal·liana impartint una formació als col·laboradors seglars, segons el carisma nostre i estem molt contents com hi corresponen. Certament, els temps actuals demanen una forma cristiana més encarnada i tractant de donar respostes a les situacions actuals. Gràcies a vosaltres pel testimoni d’amistat que reflecteix la vostra “COLLA”, en la que “els records han nodrit la nostra amistat” (Lluís Pintado). I que l’any 2050 encara us pugueu reunir, tal com teniu programat. Coratge! El millor desig per a cadascú de vosaltres i senyores que, sempre al vostre costat, us heu ajudat mútuament en el trànsit de la vida. Enhorabona! BON EPÍLEG DELS 50 SOPARS!