ELS NOIS DEL COR Fa uns quants mesos, vaig assistir auna actuació al Teatre Kursaal de Manresa, del “Cor Jove de cantaires” de Saint-March de Lió, que l’any 2004 havia adquirit fama mundial arrelde la pel·lícula “Los Chicos del Coro” Aquells adolescents (més o menys n’hi havia el mateix número que el que formàvem a la nostra classe), varen entrar a l’escenari tots uniformats, amb silenci i guardant les distàncies entre ells. De sobte, em va venir a la memòria les nostres entrades a classe, prèvia alineació i formació de files en el pati del Col·legi. Aquesta coincidència que em va fer recordar la nostra època escolar, només és la relacionada amb la “formalitat” perquè pel què fa a la part coral, crec sincerament que ells cantaven bastant millor el seu èxit “peliculero” “Vois sur ton chemin” que nosaltres el “Virolai” per posar un exemple. El fet és que aquesta coincidència em va fer pensar posteriorment en els trets diferencials de la nostra educació i l’actual. És en base a això que faig unes consideracions, que en cap cas pressuposen una opinió sobre la bondat d’un o altre sistema, sinó que simplement són això “Consideracions”. - El nostre mestre tenia tot el poder. Estava situat sobre una “tarima” per recordar-nos la seva superioritat. Ell tenia els coneixements. Els pares jugaven al seu bàndol i això li permetia (en cas de necessitat) utilitzar “arts marcials” per dominar “el cotarro”. Avui la tarima ha desaparegut per poder escenificar la igualtat. Els pares juguen al costat dels fills i en ocasions el mestre és l’enemic a batre. “Les arts marcials” estan totalment en desús, a no ser que les apliqui l’alumne sobre el mestre en algun moment d’ansietat o nerviosisme. - La nostra “jornada laboral” no cal recordar-la i menys si es donava el cas que els pares t’apuntaven a “permanències” o el teu comportament “nerviós” et duia a fer totes les multiplicacions o divisions, tant se val, d’un full del llibre de càlcul BRUÑO. L’únic dia de festa era el diumenge, però sense oblidar la “Missa” al col·legi o el justificant d’haver assistit a un altra lloc. En L’actualitat s’està estudiant reduir la jornada escolar i incrementar els períodes de vacances als alumnes per tal de què els nens no estiguin sotmesos a massa “estrès”. - La nostra hora de “gimnàstica” al pati, amb abric i bufanda i amb un professor que posat a fer flexions no hauria arribat ni als genolls, contrasta amb la dels nens que veus anar a l’escolaben equipats amb unes esportives “Nike” de nova generació i sense les quals els seria molt difícil poder fer la classe de gimnàstica. - “Les Matemàtiques” tal com he dit abans, sortien del “pou sense fons” del llibre de càlcul BRUÑO i les seves enormes comptes, que les podies fer de cap o amb els dits, però no amb les calculadores amb música i vídeo incorporat, sense les quals no sabrien resoldre una multiplicació de més d’una xifra en el multiplicador molts dels nens actuals. - El Premi al treball ben fet consistia en una “medalla” que als afortunats mereixedors els penjava el Director , amb molt protocol a la pitrera de la bata , per tal de què la podessin ensenyar a casa el fi de setmana i que s’havia de tornar el dilluns, que no fos cas que es perdés. La medalla actual, consisteix de vegades en un viatge a Disneyland Paris o coses per l’estil. - El tracte amb les « noies » no era un dels nostres punts forts. Encara recordo la forma de seduir a les nenes del col·legi dels Infants, a base de llançament de “borradors” i “guixos” des de la finestra per veure si fèiem “blanc” (mai més ben dit) sobre els seus uniformes blau fosc. - En lloc de l’actual « Gatorade » o altres begudes tonificants per tenir cura dels muscles després de l’esport, nosaltres, entre “patada y patada” a la pilota de drap,per la que competíem 20 o 30 especialistes en l’art del futbol, ens “amorràvem” a les aixetes del pati. L’aigua que en sortia, més que tonificant devia tenir components excitants, ja que “l’esbarament” que portàvem a la tornada a classe després del partit de “gladiadors amb els peus” era considerable. - Encara que la formació era bàsicament “econòmica”, la inquietud i la imaginació d’alguns dels components del grup els va dur a importants experiments “científics” com els dels famosos “sputniks” que amb uns quants “mistus” i una mica de paper d’estany permetia fer llançaments a l’espai. Posteriorment, els mateixos inventors ho van anar perfeccionant, de tal manera que van traslladar els llançaments a patis privats amb el corresponent ensurt dels veïns. En el moment actual, tots els invents ja estan fets i només cal visitar “Google” per triar el que et pugui anar millor. Crec que ja n’hi ha prou de “consideracions” perquè sense adonar-te’n t’entra nostàlgia. En qualsevol cas, crec que aquella formació amb les seves “virtuts” i amb els seus “defectes” ha contribuït a fer-nos tal com som i encara que pugui semblar una mica petulant, no ens ha anat pas tan malament.