Consideracions entorn de la jubilació Cada etapa de la vida és, o hauria de ser, millor que l’anterior. Als sentiments i experiències nouvinguts s’hi afegeixen els viscuts anteriorment. El canvi de fase conforma una perspectiva diferents i sovint sorprenent de l’anterior. Fa entendre aspectes del conjunt que possiblement havien passat desapercebuts o havien quedat relegats en un inadequat segon terme. Tot això és especialment rellevant en arribar a l’etapa de la jubilació, normalment coincident amb la vellesa, que completa el cicle vital i dona un sentit particular i únic de tota la trajectòria. La comprensió plena de tot el cicle i, en definitiva, la plenitud esdevé en aquesta etapa. No obstant, és freqüent una visió errònia d’aquest grup anomenat, per raons que mai he acabat d’entendre, classes passives. Alguns veuen en els vells, els grans diuen els afeccionats als eufemismes, un tipus de personatges dedicats de forma entusiasta i pràcticament exclusiva a acompanyar els nets a col•legi, a explicar- se els uns als altres les pastilletes que s’engoleixen cada dia, a prendre el sol i, si troben alguna ànima innocent, a explicar velles i improbables històries de dubtós interès. Vaja, un panorama desolador marcat bàsicament per l’avorriment. Però ara he constatat que no és així i el que deia el començament pot esdevenir una autèntica realitat. En aquest sentit ofereixo unes quantes reflexions, sense cap ànim de ser exhaustiu, que no són sinó unes quantes sorpreses agradables en diferents graus tan reals com la pròpia vida. Retrobada amb amics i coneguts. Quantes amistats retrobades bo i passejant per carrers que feia anys, molts anys, potser massa anys, no recorria a poc a poc. La gran xerrada. Al final ja no recordo que havia sortit a fer, tant se val, ho farem demà i, si no, demà passat... No treballar no és gens avorrit. La inacció proporciona tranquil•litat, fa baixar la tensió, invita a la reflexió, dona temps lliure, treu la pressió de la pressa i fa fruir del moment actual (sigui quin sigui) fins a extrems insospitats. Hom es lleva al matí i es diu “avui no tinc res a fer, ompliré les hores del dia amb allò que més em plagui a cada moment”. I si m’ho he passat be demà faré el mateix o una altre cosa, tant se val. Redescobrir la ciutat. Per la meva feina voltava poc per ciutat i, quan ho feia, sempre era amb el condicionant d’haver de fer alguna gestió urgent que no podia delegar; total presses i nervis. En aquest redescobriment hi ha una certa nostàlgia del passat doncs aquesta no és la meva ciutat, me l’han canviada. On hi havia ferrador de cavalls ara venen neumàtics (lògica evolució). On hi havia qualsevol establiment que haguéssim freqüentat ara hi ha un basar (o un restaurant) xinès. Però tant se val, jo tampoc no soc el mateix. L’esport. Sempre m’ha agradat la pràctica d’esports, que quedava reduïda als festius que no plovia. Ara faig esport (bicicleta, muntanya, etc.) quan el dia es bo i si em dona la gana. És clar que no tinc l’empenta d’abans, però gaudeixo més del paisatge, del moment, d’aquell instant màgic d’assolir el cim ni que sigui el Coll Baix. Sense haver de demostrar, ni tan sols a mi mateix, si estic o no en forma. Activitats diverses. Lectura, cinema, sortir a dinar fora de casa, concerts, teatre, llegir els articles de fons del diari, empassar-me tots els partits de futbol de la tele. Ara hi ha temps per tot. I hi ha una pila de coses que ja es veien a venir (posar en ordre els àlbums de fotos, per exemple), la sorpresa és que cada dia me’n surten de noves, I aquí podem incloure totes aquelles activitats associatives amb entitats amb les que simpatitzàvem però mai havíem establerts una col•laboració efectiva. És clar que no tot és sempre tan bonic. Quan no et fa nosa la pròstata et fa mal l’esquena, si no et ressents del reuma en una articulació segur que tens colesterol. O les quatre coses a l’hora. I seguim... I què!!! També les altres etapes de la vida tenien condicionants prou empipadors. Personalment, durant 48 anys em van fer anar a treballar cada dia. I de petit, havia d’anar a escola, primer monges i desprès “hermanos”. Però si podem gaudir d’un estat de salut acceptable, deixeu-me creuar els dits, estic convençut que la jubilació (o la vellesa, tant se val) pot ser la millor etapa de la vida i, m’atreveixo a afirmar que, amb una mica d’esperit receptiu i obert a noves experiències, pot ser la més creativa. No se m’escapa que aquestes poques, superficials i apressades reflexions són molt personals i que cada cas és un món. De ben segur que molts dels possibles lectors han entrat ja en aquesta etapa, us animo a explicar-nos la vostra experiència i, molt especialment, el vostre ànim al respecte.